Miscel·lània filosòfica sobre l'amistat, l'amor, el poder i la mort

Presentació

L'amistat, l'amor, el poder, el suïcidi i la mort han estat objecte de reflexió filosòfica des dels inicis de la disciplina, i encara abans en foren de la mitologia i de la literatura. La darrera, en la mesura que no és altra cosa que un mirall que es passeja al llarg d'un camí, encara poua en aquests temes.
Què és l'amistat? Els amics són les afinitats electives que hom fa, són la segona família? Quantes classes d'amics hi ha, per utilitat, per plaer i per virtut, com deia Aristòtil? O és possible una amistat que no s'amistanci de l'ètica? Quina relació té l'amistat amb la política, atès que les categories fonamentals d'aquesta són les d'"amic" i "enemic"?
L'amor, és la passió que ens enlaira cap al coneixement i la veritat, com deia Plató i com ens recorda el concepte ‒mal elaborat‒ d'amor platònic? Quina relació hi ha entre l'amor i l'amistat? Com ha evolucionat aquesta forma d'afecte sota la pressió desintegradora de l'individualisme modern i la monetarització de l'existència? Baumann parla de "Societat líquida" per referir-se al desteixinament de les estructures i valors socials. Podem parlar també d'amor líquid" o més aviat de la "liquidació de l'amor"?
Tothom ha volgut desaparèixer, morir-se, algun cop, però no tothom ha volgut matar-se. És aquest un tema difícil d'abordar espolsant-se les consideracions morals, perquè qui es mata està dient als que no ho fan, que són la majoria, que "la vida no val la pena". I aquesta és la qüestió més important de la filosofia, car la resposta pot precedir el gest definitiu.
Hi ha una "eròtica del poder" que fa que hom aspiri a posseir-lo. Però també hi ha emocions, com la de l'autoritat, que ens fan reconèixer i acceptar jerarquies ‒de vegades efímeres‒ i ens preparen per a l'obediència. Per què obeïm? I per que continuem fent-ho fins i tot quan ens és contraproduent? Aquí hi caben totes les raons de la desobediència...
Som "éssers per a la mort", quan naixem ja som prou grans per a morir. I tanmateix, la consciència del caràcter inexorable de la mort, de la nostra mort, no ens eximeix d'anticipar-la en forma d'angoixa. Com s'ha d'entomar la mort? I com s'ha d'entomar, també, el "normal" camí que hi porta: la vellesa?

Coordinadors i professorat